Una breu pinzellada pel practicant de ioga

 

En una època anterior a la nostra era, la del ioga preclàssic -no hi ha prou dades per aportar una datació concreta amb suficient veracitat-, existia bàsicament una tradició oral que passava de generació en generació. Era una tradició que girava entorn a l'expressió de la deïtat, en una època de gran espiritualitat i desenvolupament de les arrels del ioga.

Els primers Upanishads es poden datar del segle VII a C, i entre el segle IV i del segle II de la nostra era trobem una de les grans epopeies de la història -juntament amb La Odissea i La II·liada- el Mahabharata de la que el conegut Bhagavad Gita n'és el fragment més conegut, de 700 versos. En el Gita es descriuen altres modalitats de ioga com ara el Bhakti, el ioga de l'amor i la devoció; el Karma, el ioga de l’acció desinteressada; i el Jñana, el ioga del discerniment de la nostra essència veritable al marge de las raons i judicis.

Cap als segles II-III de la nostra era ja tenim referència escrita del ioga. Parlem d'una època clàssica, varen ser compendis d'aquesta espiritualitat els Yoga Sutras de Patañjali: una recopilació de 193 aforismes on de forma precisa i sintètica es recull la base filosòfica i doctrinal del ioga.

El ioga és un estat de consciència en el qual no hi ha identificació amb el pensament. Per tant, es poden aturar les fluctuacions de la ment les quals sempre comporten aflicció i sofriment. El ioga, cerca l'alliberament dels lligams terrenals. Es planteja com una consciència contemplativa del moment (Sattva),  per tal d’establir-nos en la nostra essència més genuïna i pura, que s'anomena purusha.  S’expressa el Jo més autèntic, l'essència més íntima de l'ésser humà, connecta amb el poderós univers que infon la vida, l'Absolut.

En els Yoga Sutres de Patañjali, l'Ashtanga (vuit passos) fa referència breu al cos físic fent referències a les assanes com a postures meditatives. En aquell moment no hi ha referència  del Hatha Ioga, sinó que prevalen altres conceptes, com ara l'actitud ètica amb yamas i niyamas, la respiració correcta amb pranayames, procés d'atenció amb pratiahara i concentració amb dharana. I un estat de contemplació amb dhyana,  que és la meditació per a aconseguir samadhi , l'alliberament.

El tractament sintètic dels Yoga Sutres es va anar exposant amb gran amplitud de detalls durant el primer mil·lenni de la nostra era en diversos Puranas, enciclopèdies que pretenien recollir tot el coneixement de l’hinduïsme, com era en el Kurma Purana, el Vayu Purana  o el Shiva Purana, per bé que va ser la difusió d’un sistema de creença que va condicionar profundament totes les diferents escoles de pensament hindú del moment; ens referim al Tantrisme, que arriba al seu esplendor entre el segle X i el XII, tot i ser molt més antic i remuntar-se, segons alguns estudis, a èpoques arcaiques fins a endinsar les seves arrels en la cultura indoeuropea.

Aquest corrent, en el món del ioga, posava atenció en el cos i tot el que aquest representava. El cos és el receptacle, és la part terrenal i per tant cal apropar-lo al seu millor estat. En el Kularnava Tantra  s’indica que només hi pot haver alliberament estant encarnats en un cos humà, i que, per tal d’assolir-lo, aquest havia d’estar en unes condicions òptimes que permetessin de sostenir la pràctica fins al final, conservant-lo en bon estat tant de temps com fos necessari. Aquest ideari va portar al que es va conèixer com la Kaya-Sadhana, el treball amb el cos. Es van anar desenvolupant un conjunt de tècniques i d’estratègies que tenien la finalitat de construir un cos físic diamantí, i que es basaven principalment en la capacitat de mantenir el prana a dins del cos mitjançant pràctiques de neteja i purificació del sistema energètic (sat-karmes), d’incrementar la força vital (pranayama), i de despertar la Kundalini, l’energia espiritual latent. Aquestes tècniques es fonamenten en la teoria del cos subtil i la seva anatomia esotèrica, amb els txakres i nadis al capdavant.

Hatha Yoga va ser el nom amb el que es va designar aquest conjunt de coneixements, i es va anar sistematitzant en obres com ara la Goraksha Sataka (segle XI),  la Goraksha Padhati (segle XII), les diverses Upanishads del Hatha Yoga (segle XIII-XV), i més definit la Hatha Yoga Pradipika (segle XIV), que descriu 16 posicions, moltes d’elles variacions del loto, pranayames, 6 Sat-karmes, parla de Kundalini com l’ energia que es desperta en l'ésser humà, mudres, bandhes, kriyes, energia shakti, nadis, txakres...

-La Gheranda Samhita (segle XVI), conegut com el ioga dels set passos: purificar, endurir, estabilitzar, calmar, donar lleugeresa, percepció justa i aïllament, amb la qual cosa s'aconsegueix l'alliberament.
- La Shiva Samhita (segle XVII-XVIII), amb 84 àssanes, 5 pranayames, mudres, pràctiques tàntriques i meditació. Parla de l'alliberament, dels centres de energia, dels nadis o canals energètics, del Guru ...

En aquestes obres es considera el Hatha Yoga com una escala amb la qual ascendir fins a les altures del Raja Yoga, el qual es considerava que era el ioga de veritat. El Raja Ioga era la pràctica meditativa que s’efectuava en una àssana, fos quina fos la posició d’aquesta àssana (qualsevol de les àssanes descrites en aquells tractats eren posicions estàtiques per a la meditació), amb la repetició d’un mantra (mantra-japa) 

El Hatha Ioga té una finalitat tàntrica. A més de l'espiritualitat, el cos és el receptacle i el volem convertir en un cos diví. S'utilitzen tècniques per a eliminar les impureses: mudres, mantres, pranayamas, sat-karmas, sat-kriyas ...

Amb la colonització britànica de la Índia, Occident va descobrir el ioga i ha estat en funció del moment històric i cultural que l’hem incorporat en els seus diferents aspectes. Però va ser una mica després quan es va aprofundir en el treball postural. Era l’època de la oclusió dels esports,  de l’esperit de superació personal a través de l’activitat física. Les gimnàstiques van assolir gran seguiment i afició entre la població hindú, que volia emular els seus conqueridors. 

Sota aquesta influència occidental, molts mestres varen crear un híbrid entre la gimnàstica sueca, danesa i el culturisme occidental fusionat amb el concepte d’àssana del Hatha ioga medieval. I a mitjans del segle XX, mestres i deixebles expandeixen clarament a occident els aspectes filosòfics i esotèrics de la “tradició” clàssica i tàntrica incorporant el ioga postural modern. A Occident continua desenvolupant-se, adquirint ara el rang de professió i de negoci. L’any 2014 una resolució de les Nacions Unides va decretar el dia 21 de juny com el Dia Internacional del ioga.

Hem d'entendre que el ioga és UN. Que no és només una activitat física, ni tampoc una filosofia teòrica. És un canal conductor cap a la transformació, el resultat de la integració de les experiències. Tot i que avui s'hagi desenvolupat en diverses formes i noms, no podem oblidar que està compost pel que anomenem la TRADICIÓ.

Si li traiem aquesta part d'espiritualitat, la TRADICIÓ, el ioga no existeix. És gimnàstica.


Bona pràctica !!!